La Síndrome de Sjögren, descrit en 1930 pe l’oftalmòleg suec Henrik Sjögren, és una malaltia reumàtica inflamatòria crònica de causa desconeguda, caracteritzada per sequedat en els ulls i en la boca degudes a una disminució de la secreció de les glàndules lacrimals i salivals. És una malaltia que pot arribar a afectar al 3% de la població, en la seva majoria dones de mitja edat, encara que pot aparèixer a qualsevol edat.
Evoluciona molt lentament transcorrent més de 10 anys entre l’aparició dels primers símptomes i el seu desenvolupament complet.
Existeixen dues formes de síndrome de Sjögren. Parlem de síndrome secundària quan apareix simultàniament amb artritis reumatoide, lupus eritematós sistèmic, esclerodèrmia o la cirrosi biliar primària, i de síndrome de Sjögren primari quan no s’associa a una altra malaltia autoinmune.
La causa de la síndrome de Sjögren es desconeix. És probable que el desencadenant de la malaltia sigui una infecció vírica, però fins al moment no ha pogut demostrar-se. La sospita que intervenen factors genètics es basa que de vegades existeixen diversos casos en una mateixa família.
No existeix una síndrome de Sjögren igual que un altre. En alguns pacients els símptomes són molt molests, fins i tot greus i en uns altres gairebé passen desapercebut.
El diagnòstic es realitza mitjançant una visita mèdica, que inclou una història clínica i exploració minucioses, anàlisi de laboratori i proves específiques que confirmaran l’existència de sequedat en la boca o en els ulls.
Fins al moment no s’ha trobat cap tractament que pugui guarir la malaltia, però els reumatòlegs, els oftalmòlegs i els odontòlegs disposen de recursos que poden alleujar notablement els símptomes i limitar els efectes perjudicials que pot ocasionar la sequedat crònica dels ulls i de la boca.
