Evolució històrica del reumatisme
Per entendre l’evolució històrica del concepte de “reuma” o “reumatisme” ens hem de remuntar fins a la Grècia clàssica d’Hipòcrates de Cos (460aC-370aC), que utilitzava aquesta paraula com a sinònim del refredat comú. En aquella època predominava la “teoria humoral” com a explicació de l’origen de les malalties: s’afirmava que el cos humà es componia de quatre substàncies elementals anomenats “humors”: bilis, bilis negra, flegma i sang. Un desequilibri (ja sigui per excés o per defecte) d’aquests humors –qualsevol que fos la raó– generava tot el conjunt de les malalties conegudes. Segons aquesta teoria, el cervell era el centre de l’organisme i podia produir els anomenats “7 refredats cerebrals” en enviar la seva “humitat” cap a l’oïda, els ulls, el nas, el paladar, la gola, la medul·la espinal i els malucs. En aquells casos en què existís un desequilibri humoral, el cervell també enviava l’excedent d’humor cap al tronc i les extremitats, produint dolor o tumefacció articular o muscular. No és estrany que el terme “reuma” provingui de la paraula llatina “rheuma”, que alhora baixa del terme grec “ρευμα”, que significa “fluir” o “córrer” (etimològicament propera al verb “rheo” (riu ): l’analogia és clara).
Encara que en els temps moderns aquesta teoria ens pot semblar ridícula o fins i tot pueril, va persistir com a cànon a l’imaginari mèdic occidental fins aproximadament el segle XVI.
Teoria humoral
Teoria humoral. Els quatre humors es corresponien a la medicina hipocràtica amb els fluids corporals sang, flegma, bilis groga i bilis negra. Durant molt de temps, es va considerar que les malalties eren causades per un desequilibri entre aquests fluids, i l’estudi d’això es deia patologia humoral. La imatge és una reproducció exacta d’un manuscrit del 1553.
Seguint amb la història del reumatisme va ser Galè de Pèrgam (130-216 dC) el primer que va utilitzar la paraula “artritis” per designar tot el conjunt de malalties articulars, encara que sense diferenciar-ne les causes o les seves característiques. Ja a l’època bizantina es va emprar la designació de reumatisme gairebé exclusivament per a la gota, segons el que es dedueix de les indicacions dietètiques dels escrits d’aquella època, si bé la paraula “gota” no s’introdueix fins al segle XI. provinent del llatí gutta, fent referència a l’humor flueix des de les articulacions. Com veiem la teoria humoral seguia estant de moda gairebé 2000 anys després de la seva concepció
Galeno de Pergamo
Tant important va ser Galeno que la saviesa popular va assignar el seu nom per designar de manera col·loquial qualsevol metge. (Cal dir que preferim això al terme “matasans”)
Cal destacar la concepció d’Avicena (980-1037) on parlava de determinades “alteracions de la pell que passaven les articulacions, tendons, musculatura i teixit cel·lular subcutani (inter carnum et cueto)” referint-se a malalties com la psoriasi, el lupus o les vasculitis. No va ser fins que el metge parisenc Guilliaume Baillou (1558-1616) va canviar el paradigma: designa amb el nom de “reumatisme” “aquella malaltia caracteritzada fonamentalment per malalties de les cobertes externes especialment músculs i articulacions, encara sense diferenciar entre les diferents causes ”, i concebent el reumatisme com una malaltia general que es manifesta de manera local, com es reflecteix al seu llibre Liber de Rheumatismo et Pleuritide dorsali.
Guilliaume de Baillou
Aquest va ser el senyor que va encunyar el nom “reumatisme” atribuït a les malalties articulars
Als segles posteriors mèdics com Sydenham (1624-1689) i Schönlein (1793-1864) definirien amb més precisió patologies com l’artritis gotosa i la seva relació amb el dipòsit articular de microcristalls d’àcid úric i la definició clàssica de Febre Reumàtica. Posteriorment als segles XVIII i XIX es realitzaran esforços per intentar enquadrar els conceptes de reumatisme agut i crònic, fins a arribar a les denominacions vigents avui dia.
Per tant, observem que el concepte de reumatisme ha anat canviant i adaptant-se als coneixements de cada època (la zeigeist o esperit de l’època). A través dels anys l’accepció reuma o reumatisme ha passat a l’inconscient col·lectiu com a sinònim simultàniament de dolor i tumefacció articular, i fins i tot en els darrers anys fins i tot com a sinònim d’elevació de la velocitat de sedimentació globular (VSG) o possibilitat per al Factor Reumatoide (“m’han trobat reuma a la sang”).
Dr. Javier García Miguel
Médico especialista en Reumatología
col 35778
Hospital Universitari Sagrat Cor (Barcelona)
