Espondilitis Anquilosant
La espondiloartritis, també coneguda com a espondiloartropatia, constitueix una família de malalties reumàtiques inflamatòries que desencadenen artritis. Aquesta patologia es distingeix d’altres tipus d’artritis en comprometre els punts d’unió entre lligaments i tendons amb els ossos, denominats “entesis”. La manifestació dels símptomes es presenta en dues formes principals. La primera implica inflamació, generant dolor i rigidesa, amb major freqüència en la columna. Algunes variants afecten les mans, els peus, els braços o les cames. La segona forma de símptomes es relaciona amb la destrucció òssia, provocant deformitats en la columna i afectant el funcionament d’espatlles i malucs.
L’espondilitis anquilosant es destaca com la variant més comuna dins d’aquesta família de malalties, focalitzant-se principalment en la columna. Unes altres inclouen la espondiloartritis axial, que afecta principalment la columna i les articulacions de la pelvis; la espondiloartritis perifèrica, que perjudica majorment braços i cames; artritis reactiva (anteriorment coneguda com a síndrome de reiter); artritis psoriàsica; i artritis enteropàtica o espondilitis associada amb malalties inflamatòries de l’intestí, com a colitis ulcerosa i malaltia de Crohn.
La causa subjacent de la espondiloartritis radica en factors genètics, sent l’espondilitis anquilosant hereditària i vinculada a múltiples gens, entre ells, el HLA-B27, sent aquest últim prevalent en persones d’ascendència blanca amb la malaltia.
L’artritis enteropàtica, una forma d’artritis inflamatòria crònica, està associada comunament amb la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn. La presència del gen HLA-B27 augmenta la propensió a desenvolupar aquesta variant.
En termes de diagnòstic, aquest requereix una avaluació exhaustiva per part del metge, considerant l’historial mèdic, un examen físic i possiblement imatges o anàlisis de sang. El gen HLA-B27 pot ser detectat en una anàlisi sanguínia, però la seva presència no garanteix necessàriament el desenvolupament de la espondiloartritis.
Quant al tractament, s’emfatitza la importància de la teràpia física i exercicis específics per a les articulacions. La farmacoteràpia inclou antiinflamatoris no esteroides (AINE) que proporcionen alleujament a molts pacients. En casos d’inflamació localitzada, les injeccions de corticoesteroides poden ser efectives.
Per a aquells que no responen a aquests tractaments, es consideren fàrmacs antireumàtics modificadors de la malaltia (FAME) com la sulfasalazina o teràpies biològiques com els blocadors del factor de necrosi tumoral alfa o els inhibidors de la interleucina 17A.
El tractament quirúrgic, com el reemplaçament total de maluc, pot ser beneficiós en casos específics. A més, els pacients amb espondiloartritis han d’estar alerta a possibles complicacions, com a osteoporosis, uveïtis, inflamació de la vàlvula aòrtica del cor, psoriasi i inflamació intestinal.
Viure amb espondiloartritis implica bregar amb símptomes variables de dolor, fatiga i rigidesa. Malgrat aquests desafiaments, molts pacients porten vides productives gràcies als avanços en tractaments. L’exercici regular, la cessació del tabaquisme i el suport de grups especialitzats poden contribuir a millorar la qualitat de vida dels qui enfronten aquesta condició.
